One To One Catalunya Absa Cape Epic 2015 THE RACE

 

Una Gran historia

 

La vida està feta de somnis i desitjos, metes per aconseguir. Des de que vaig conèixer aquesta experiència, em vaig prometre que algun dia hi aniria, que algun dia aconseguiria el meu somni, el meu desig, participar en l’AbsaCapeEpic.

 

Tot va començar l’any 2010, quan el meu pare va participar per primer cop en aquesta magnífica cursa. La seva experiència em va demostrar que era una cursa dura i que requeria un sacrifici que no tothom estava disposat a donar. N’hi ha que abandonen per faltar d’esforç, d’altres per incidents no desitjats i d’altres que lluitant pel que volen aconsegueixen acabar-la amb l’orgull i el desig que es proposaven. Tot i tenir llavors tan sols 13 anys, els ulls se’m van omplir d’il·lusió al escoltar les paraules del meu pare. Va ser llavors quan em va fer una promesa i em va assegurar que quan complís 18 anys em portaria a les terres sud-africanes i faria que participes en aquesta carrera tant important per a mi, junts, agafats de la ma, tirant l’un de l’altre i sobrepassant tots els obstacles que se’ns posessin pel davant. En aquell precís moment va començar el nostre viatge pare i fill per viure aquesta experiència.

 

La cursa va ser dura, molt dura, més del que jo esperava però els entrenaments també van requerir la seva importància i sacrifici. En recordo de molts, sobretot amb la companyia del meu pare, temps que passàvem junts aprenent l’un de l’altre i compartint el que més ens agrada i ens fa feliços, la bicicleta.

 

Va ser una sorpresa per mi viure aquest viatge com al participant més jove de l’edició 2015, un esdeveniment inesperat que em feia sentir petit però a la vegada gran. Quan vaig rebre el dorsal va ser com el meu moment de glòria, 302-2 representant al meu equip, One to One Catalunya, compartint el millor del món amb el meu pare. I pensar que amb tant sols 18 anys, tenia l’oportunitat de conèixer a molts dels millors ciclistes del món, de rodar al seu costat i compartir una conversació amb ells. Moments inoblidables, com el dia que vaig conèixer a uns nois molt simpàtics amb unes fat bike impressionants. Al ser el més jove, tothom em tractava amb moltíssim respecte i tothom es preocupava per mi. N’estic molt agraït de com em van tractar tots els meus companys de cursa, em feien sentir en família. Que en faríem sense la gaita despertador que ens aixecava cada dia de matinada o els nostre massatgistes que ens salvaven després de cada etapa. Durant el servei de càtering vaig conèixer a un noi que servia el menjar que sempre que parlàvem apreciava el meu esforç i dedicació en el que feia i era realment encantador. Em va explicar que li encantava el Futbol Club Barcelona, el meu equip i el del meu país i que el seu somni era anar al Camp Nou. No m’ho vaig pensar dues vegades en regalar-li la samarreta que portava posada del meu equip, la meva samarreta preferida i donar-li a aquell noi les gràcies per haver-me tractat tant bé i haver-me fet sentir com a casa.

 

Començant amb la prologo, l’etapa que semblava més senzilla, va aparèixer en mi el primer problema. En una de les primeres baixades, descomunal, impressionant, el meu pare baixant com una bala, semblava un llamp i jo darrera com podia. La por va començar a apoderar-se de mi, cada vegada tenint més clar que allò no era broma, que estava en una de les curses de BTT més dures del món.

 

                 img_157

 

Després d’haver acabat la primera etapa, el món se’m venia a sobre, pensant encara tot el recorregut que em quedava quan de sobte , resulta que em volien entrevistar, a mi, un jove desconegut en el món de la bicicleta entre tota aquella gent experta i increïblement professional. Resulta que això de ser el més jove de la cursa donava molt a parlar, ja que era un sacrifici extra. Aquella entrevista em va emocionar i em va fer sentir especial, únic, em va donar forces per poder seguir en el llarg camí que encara em quedava. Els nervis recorrien tot el meu cos i vaig omplir-me de plors al acabar-la. Tot requereix un esforç físic però també psicològic i després d’aquesta entrevista, em vaig sentir amb forces de tot i més.

 

Seguíem cansats però contents amb la nostra trajectòria durant la cursa, quan de sobte a l’etapa 3, aproximadament al km 40, el meu pare va explotar. Jo intentant aguantar com a valent, no volia decepcionar al meu pare i de sobte ell es para i s’asseu sota uns vinyes allà en mig d’un camí i em diu que no pot més, que es rendeix. Em vaig sentir sol enmig d’un camí, a milers de km de casa, havent d’animar al meu pare, quan normalment és ell qui sempre m’ha aixecat de les meves caigudes i m’ha donat forces per continuar. Està clar que l’Absa es viu en parella i que un tira de l’altre i al revés. Vam decidir seguir parats perquè el patiment s’apoderava de nosaltres i teníem la ment en blanc. Vam aconseguir, els dos junts, força per continuar i motivació per acabar aquesta etapa, per nosaltres la més dura. Més tard d’haver sobrepassat aquest obstacle en el nostre camí, al km 100, quan tan sols quedaven uns 23 kilòmetres per acabar, ens topem de cara un camí de pedres eternes i infinites, i a més a més, amb vent en contra. Just abans acabàvem de passar per un banc de sorra llarg i inacabable i no podia ser que ens topéssim altre cop amb pedres que semblaven un infern. Finalment, vam aconseguir el nostre objectiu del dia i tot i ser una etapa duríssima, la vam acabar.

 

              img_155

 

El patiment seguia present en nosaltres des de l’etapa 4 fins la 7, cosa que estava assegurada. Durant l’última etapa vam començar animats, amb esperança d’acabar i arribar a la meta del meu somni però de cop i volta ens va aparèixer una pujada més dura impossible que realment no ens esperàvem. Tot i que vam fer l’últim tram caminant, tot s’ha de dir que la satisfacció d’arribar a la meta va ser immillorable.

 

Se’m van omplir els ulls de plors i emoció al veure la felicitat del meu pare, per mi el millor moment d’aquesta experiència. L’última abraçada, l’abraçada de la victòria i del mèrit que ens havia portat fins allà. No en podíem estar més orgullosos l’un de l’altre i per això, ens vam prometre que hi tornaríem.

 

                 img_154

 

Des d’aquell moment vam tornar a proposar-nos un altre objectiu. Hi tornaríem per aconseguir que el meu pare es convertís en amabubesi, estava clar. Però a més a més, jo el que volia era aconseguir ser l’amabubesi més jove de la història d’aquesta carrera i aconseguir la meva tercera AbsaCapeEpic junt amb el meu germà petit, seguint la nostra tradició de família, la nostra costum de recolzar-nos entre nosaltres i junts arribar a llocs inassolibles amb esforç, dedicació però sobretot en la millor companyia que és la família.

 

Aquest 2016 hi tornem amb més ganes que mai, recuperats, amb moltes més forces que la primera vegada i disposats a emportar-nos tot el que s’interposi en el nostre camí perquè junts sabem que podem amb tot i més. Gràcies a la loteria, puc tornar a gaudir de l’experiència, un somni que una vegada vaig complir i que puc tornar a viure. Això només ha estat possible gràcies a un sponsor que ens ha permès poder fer-ho i ens ha donat els ales per poder volar altre cop cap a Sudàfrica, podent així aconseguir que el meu pare es converteixi en amabubesi i seguir, en família, realitzant aquest preciós viatge cap a l’AbsaCape Epic.

 

                                                      img_156

              Firmat:   Josep Colomina Tomàs  (fill)

 

 

 

 


Fitxers